Atrás | Siguiente

Marc Romera

Escritor y sex symbol catalán

Marc Romera fingiendo reflexionar sobre algo

 

Marc Romera es definido por sus familiares y allegados como uno de los escritores catalanes más prometedores de la actualidad. Inició su trayectoria como poeta a los catorce años, obteniendo el premio Gabriel Ferrater en el año 1986, momento en el que publicó el libro de poemas "Al balcó hi penja un bosc de colobres mesquines". Su último libro de poemas, "La pau del cranc", ganó en el 2002 el premio Sant Cugat de poesía, y su primera novela, "Mala Vida", ha sido muy bien recibida por la crítica y, evidentemente, también por nosotros. Por si no os habéis dado cuenta, la entrevista está escrita en catalán, así que para los que no la entiendan disponemos de la correspondiente versión en castellano. Leedla porque vale la pena.

 

1. Premi Gabriel Ferrater, l'any 1986. Com afecta a un jove de tan sols vint anys guanyar un premi de poesia? Què va portar a aquest jove, amb tota una vida per davant, a ser escriptor? L'absència d'una Play Station potser?

En aquells temps no existien Play Stations, i els ordinadors, encara que sembli ciència ficció, eren unes màquines enormes que començaven a sortir a algunes pel·lícules. Teníem els "marcianitos", això sí, però jo preferia el billar. Guanyar el premi Gabriel Ferrater va suposar publicar i tenir vint-i-cinc mil peles per comprar-me discos i llibres. Però res més, la veritat. I el llibre era de diversos autors, i lleig, i difícil de trobar. És a dir, tot plegat, poqueta cosa.

2. Actualment és difícil viure només de la literatura. Malgrat tot, l'ofici d'escriptor sembla tenir més reconeixement social que molts d'altres, com per exemple el de lampista o el de traficant de drogues. Diuen fins i tot que els escriptors i els artistes suqueu més que la resta de mortals. Creus que si fossis lampista la teva vida sexual seria més monòtona?

Estic convençut que els lampistes follen més que els escriptors. No cal començar a fabular amb les situacions en què es poden trobar. A la mili, un company que era tècnic de telefònica, m'explicava coses al·lucinants i mai no vaig saber si eren veritat o mentida, però fins i tot es va arribar a tirar, a la vegada, una mare i la seva filla. Els escriptors potser estem reconeguts per algú que no sap de què va la pel·lícula, però els traficants de drogues triomfen molt més a nivell sexual. El meu camell va sempre amb unes nenes que se'm desencaixa la boca quan les veig. I sempre diferents. I li obren totes les portes de tots els locals nocturns, i de tots els reservats. I, a sobre, en surt amb més diners dels que duia. A mi sempre em passa tot el contrari.

3. Suposem que la literatura demana el domini d'una tècnica que cal adquirir amb l'aprenentatge. En què o en qui s'ha recolzat fonamentalment la teva formació com a escriptor?

Bé, jo, com la majoria de la gent, he tingut els meus mestres. Primer Francesc Garriga (poeta), que era professor meu al batxillerat, i després Jordi Llovet, que va ser professor meu a la universitat, em van obrir els ulls a moltes coses i, sobretot, a la meva manera d'entendre la literatura, com a lector i com a escriptor. Després hi ha tot el pòsit de lectures, que suposo que no cabria en aquesta conversa, però que és molt important. Jo sóc dels que pensa que no es pot ser escriptor sense ser lector. Ja em perdonareu.

4. Recordant el teu pas per la Facultat de Filologia, sovint comentes la importància de les hores passades al bar. Hores perdudes o invertides? Creus que l'oci està renyit amb el dur treball intel·lectual? Malgrat aquestes estones disteses, recordes especialment alguna classe o professor?

Al bar hi vaig perdre moltes hores. La tonteria és inherent als adolescents, i amb vint anys encara, actualment, s'és adolescent. Però també hi vaig fer molta feina. Hi seies amb els professors i xerraves d'un munt de coses que anaven a petar directament en el teu pòsit cultural al costat d'una ampolla de cava dolent o d'un whisky de garrafa o d'unes quantes canyes. Recordo, a part del ja citat Jordi Llovet i les seves classes i l'anar a dinar o a sopar plegats i tot això, les classes, i les copes, amb el Lluís Maria Todó. Fins i tot li vam reproduir, al peu de la lletra, el pastís de noces de Mme. Bovary. Les classes de Jaume Vallcorba i les del Ramon Espadaler també em van marcar molt. Uns cracks, vaja.

5. Quan et pregunten per què escrius acostumes a respondre que l'escriptura és per tu com una teràpia, un recurs per no embogir. Ara que el Ràdio Ohm i les classes a l'institut et deixen menys temps per a escriure, no tens por d'acabar com Ramon Llull, a qui, segons sembla, se li va aparèixer cinc vegades Jesús clavat en creu?

Com que els temps han canviat (ja ho havia previst el Dylan), espero que si se m'ha d'aparèixer algú porti faldilles molt curtes i molt males intencions, però l'única cosa que em pot fer embogir és això de donar classes. Últimament la cosa està fatal. Vaig estar dos anys en un institut de Badalona (SES Badalona) on els alumnes eren el pitjor que he vist mai, però l'equip directiu era encara pitjor que els alumnes. Estaven sonats de veritat, es pensaven que allò era una ONG i que ells eren les mamàs dels alumnes, i que els professors que volíem ensenyar coses com a professors normals érem uns inútils i uns incompetents. Ens feien la vida impossible, i encara tinc algun amic allà que sobreviu com pot i m'explica coses que ni els surrealistes. Els hi he dedicat un conte (Mobbing) del meu proper llibre (Amanida d'animals) on els mato tots. Amb perdó. Ràdio Ohm, en canvi, és una feina que m'allibera, em permet aturar el cervell. De tant buidar-me m'omple. Serà per l'Ohmmmmmmmmmmmmm...?

6. Molts escriptors es queixen de la quantitat de literatura mediocre i cutrelux que envaeix les llibreries i encapçala les llistes de llibres més venuts. Creus que la literatura que no està pensada per a l'entreteniment és compatible amb l'èxit de públic o, per contra, està condemnada a l'elitisme?

Està condemnada. I sovint ni a l'elitisme. El món, tal com ens el venen els grans mitjans de comunicació, no està preparat per a res més que per a la literatura de consum. Hi ha una recerca desesperada de productes alienants, i tot allò que requereixi un esforç intel·lectual o la possibilitat de fer pensar el consumidor acabarà desapareixent en pro de tota la merda que ens vomiten a sobre. Els autors mediàtics, d'aquí a molts anys, malgrat la porqueria que produeixen, seran els grans gurus intel·lectuals. I els altres ens dedicarem, com ara, a fer-nos palles mentals i a mirar-nos al mirall.

7. Encara que potser no us dirigiu al mateix públic ni preteneu fer el mateix tipus de literatura, no et fa ràbia que l'Antonio Gala vengui més llibres que tu?

No em fa ràbia. Em fa ràbia que la Maria de la Pau Janer vengui més llibres que jo. Això sí. Ho reconec. Si algú vol saber de què parlo, que agafi qualsevol dia el diari Avui i que busqui l'articlet de la Maria de la Pau Janer. Que intenti llegir-lo, i si no li agafa un atac desmesurat de vergonya aliena, que es tiri per la finestra.

8. El protagonista de la teva primera novel·la és definit sovint com un personatge frustrat, amargat, fins i tot decadent. Però a nosaltres ens fa molta enveja. No fot brot, no ha de mantenir una família i, quan té ganes de copular, la vida no li ofereix massa dificultats al respecte. De fet, si exceptuem la consecució del reconeixement social, el personatge d'H és força proper a la figura d'en Floquet de neu. Hi ha darrera del teu personatge un anhel de crítica a la manca de valors actual, o és simplement el retrat asèptic d'un nihilisme passiu que tu mateix comparteixes?

Floquet de neu va arribar a Barcelona l'any 1966. Jo vaig néixer l'any 1966. També hi ha diferències: jo no em menjo la meva merda ni empastifo els vidres amb ella. Però sí, hi ha crítica i hi ha retrat del nihilisme passiu a què una part de la gent de la meva generació s'han vist empesos per culpa del moment històric que ens ha tocat viure i per culpa del no voler repetir, calcar, els esquemes paterns, cosa que l'altra part de la gent de la meva generació ha fet, amb uns èxits, econòmics, força bons, però amb unes vides, en la major part dels casos, patètiques.

9. A part de nihilista, l'H és sens dubte un neuròtic. Tenint en compte que has procurat que a la novel·la cada apartat tingués exactament el mateix nombre de paraules, podem pensar que tu també n'ets una mica, de neuròtic. Comparteixes amb ell la necessitat de rentar-te les mans contínuament? Series capaç, com H, d'esbandir-te la titola a la pica del lavabo d'un restaurant? Has fet mai quelcom semblant als lavabos del Ràdio Ohm? Si la resposta és afirmativa, ho tindrem present en futures visites al local.

A Ràdio Ohm vam posar la pica més alta del que és normal per evitar possibles temptacions. La gent, quan expliques això d'esbandir-se la titola amb aigua fresca després de pixar, et mira com si fossis un porc. També li passava al personatge de Koltés (Combat de negre i gossos), que tothom se'l mirava malament quan ho feia. Ell ho va aprendre del seu pare, perquè la seva tribu era gent molt polida, i, en canvi, se'l miraven com a un porc, quan els porcs eren ells que anaven tacant els calçotets (quina paraula més desagradable!) amb la goteta ditxosa cada vegada que pixaven. La societat està plena de contradiccions hipòcrites com aquesta. Esbandir-se la tita després de pixar és un acte d'higiene, però et miren com si fossis un porc. Us puc assegurar que al personatge de Koltés li la menjaven amb molta més fruïció que a qualsevol dels blancs que el criticaven i als quals els hi pudia la tita a pixat.

10. És indubtable que Mala Vida presenta un estil molt treballat, que beu segurament de la teva experiència com a poeta, i que a alguns lectors (potser poc experimentats) els n'ha dificultat la lectura. Creus que la bona literatura és aquella que ofereix dificultats en la seva lectura? Creus que el fet de superar aquestes dificultats enriqueix al lector? En quin sentit ho fa?

La bona literatura no té perquè ser difícil per al lector. Hi ha llibres d'una senzillesa bestial que són obres mestres. Jo vaig optar per torturar una mica el lector perquè em venia de gust. Potser una mica per misantropia, per ressentiment social, per voler arribar només a qui de veritat s'ho treballés. No ho sé. La influència de Thomas Bernhard també hi va jugar un paper important. Això sí, estic segur que superar les dificultats que et posa un text t'enriqueix com a lector, i, de rebot, com a persona. En quin sentit? Com a mínim et permet exercitar el cervell, que com tots sabem, si no s'utilitza s'acaba atrofiant, com qualsevol altra part del cos.

11. En certes ocasions has afirmat que la bona literatura no és la que més es ven, sinó aquella que resta amagada, submergida. D'altra banda, tenim l'exemple de grans escriptors de qualitat i alhora amb projecció mediàtica. Si tinguessis l'oportunitat de presentar un programa de literatura amb la Maria de la Pau Janer i el doctor Corbella, i això t'oferís més lectors sense rebaixar la qualitat de les teves produccions, acceptaries l'oferta? T'agradaria convertir-te en català universal, com Pau Casals, Ferràn Adrià o l'abans citat Floquet de neu?

M'agradaria en la mesura que això em permetria dedicar-me exclusivament a allò que a mi m'agrada. Podria deixar de donar classes, que amb l'invent diabòlic de la E.S.O. s'ha convertit en una tortura per als que ens agrada ensenyar. I fer un programa al costat de la Maria de la Pau Janer... m'estan entrant moltes ganes de riure, però seria interessant. No us diré el perquè.

12. Creus que la literatura té punts de connexió amb l'art o amb la música?

La literatura és art. Si us referiu a arts plàstiques, sí, hi ha molts punt de connexió, igual que amb la música. I és bo i necessari que les arts s'interrelacionin i s'alimentin les unes amb les altres, fins i tot que es fonguin. Hi ha gent que els llegeixes i estàs veient un cuadro, o escriptors que fan música amb les paraules. No necessàriament poetes, eh? Llegiu, per exemple, la prosa de Francesc Serés, és com música però alhora com una fantasia gastronòmica... pots mastegar el seu llenguatge com si et mengessis un plat dels que fem a Ràdio Ohm.

13. Existeix un criteri de correcció en literatura, o bé penses, com afirmen alguns, que l'experiència estètica depèn de la subjectivitat de cadascú i que, per tant, la seva avaluació és relativa?

La imbecilitat congènita i la ignorància sempre s'han amagat covardament darrera de la sentència: "sobre gustos no hi ha res escrit". Aquesta mentida vergonyant només serveix per justificar un munt indigent de porqueria. La gent que defensa coses com Operación Triunfo et deixa anar aquesta frase per justificar-se. Per descomptat que hi ha uns criteris estètics que han de posar les coses al seu lloc. Al llarg de la història de les arts, però també dels costums socials i de tot plegat, s'ha anat formant un cànon que marca els límits del que és vàlid i el que no ho és. Els cànons són discutibles i els hem de bombardejar tant com poguem, però sempre són un referent i ens ajuden a posar les coses al seu lloc.

14. Avui en dia, l'art s'ha estès a diferents terrenys. Ràdio Ohm és una nova forma d'expressió artística que passa per la cuina, o és tan sols una manera de subvencionar l'escriptura? 

Ràdio Ohm és creació. La creació comença pel local, que l'hem fet tot nosaltres i al final tens la sensació que has fet un objecte, una escultura, una creació. I la gent et pregunta pels dissenyadors i els arquitectes i tot plegat, i no n'hi ha, tot neix de la creativitat del Roger Fruitós, del Marçal Fruitós i d'un mateix. A partir d'aquí hi ha la creació de l'ambient, que pretén canviar quatre coses a les que tothom està acostumada en un restaurant, i, finalment, i també molt important, hi ha la cuina. Però també els actes que s'hi fan, des de presentacions de revistes o de llibres fins a recitals poètics, passant per sessions de dj's o actuacions de dansa. El dia que això em pugui arribar a subvencionar l'escriptura us convidaré als "esponjiformes" a sopar, no ho dubteu. 


 

© Esponjiforme Entertainment. Todos los derechos reservados. El plagio es un delito y será castigado con la pena de muerte. No somos comunistas.

Consulten sus dudas, dirijan sus insultos y hagan efectivas sus transferencias bancarias a través de nuestra dirección de correo:

esponjiforme@esponjiforme.com